L’alcalde Serra nega la major i ens titlla d’alarmistes

Arribava el punt numero 5 de l’ordre del dia de la sessió plenària del 28 de setembre a l’ajuntament de Badalona. Una topada entre una edil d’Iniciativa per Catalunya Verds i l’ir-responsable econòmic Francesc Serrano, obria la capsa de Pandora en quant a l’estat de les finances del Consistori, situació que fa ja setmanes vinc denunciant des d’aquest blog.

Serrano i el seu cap, l’alcalde accidental (l’anomeno així ja que és alcalde per la baixa de Maite Arqué) Jordi Serra, reaccionaven de forma impròpia i contundent davant d’aquesta consulta i afirmaven que per una noticia que havia aparegut en la premsa sobre a suspensió temporal dels pagaments als proveïdors, no es devia, ni es podia, ni estava justificada crear una alarma social sobre la salut financera de l’ajuntament.

Fins a cert punt, puc comprendre els nervis d’ambdós regidors socialistes, perquè la gravetat de la situació de la ciutat ha provocat que aquesta es trobi arran del precipici.

Però el que no poden fer l’alcalde accidental i el seu sequaç, és negar la realitat, la dolorosa realitat de la ciutat que per cert alguna cosa tindran ells a veure en aquesta ruïna.

 A l’alcalde accidental i a l’ir-responsable econòmic els agrada parlar d’aplaçament temporal del pagament a proveïdors de l’ajuntament, mentre que al ciutadà badaloní li agrada més escoltar la veritat de forma clara, ja que la situació del consistori és la de suspensió de pagaments i la de saltar-se una llei de forma arbitrària perjudicant a tercers (les empreses que no cobren) i no ho dubtin un segon, si fossin vostès els que la incomplissin, l’administració els sancionaria.

A l’alcalde accidental i a l’ir-responsable econòmic els agrada parlar de tensions puntuals de liquiditat. Lluny d’eufemismes, la trista realitat és que no hi ha un euro a caixa i les perspectives són més que negatives per les arques de la ciutat.

A l’alcalde accidental i a l’ir-responsable econòmic els agrada parlar de problemes per finançar-se, jo més aviat parlaria de que el deute a curt termini de 36 milions i el deute a llarg termini de 120 milions ofega i impedeix qualsevol moviment de l’ajuntament.

A l’alcalde accidental i a l’ir-responsable econòmic els agrada anomenar a les persones que denunciem la greu situació de l’ajuntament com a alarmistes i incendiaris quan la veritat és que som veus independents i lliures, cosa que no és massa comú a una ciutat com Badalona on hi ha masses persones dependents laboralment de l’ajuntament.

Tinguin ben clar senyor Serra i senyor Serrano que seguirem denunciant la delicada i insostenible situació a la que han portat la ciutat en els últims anys, encara que per engegar masses alarmes ens sancionin en compliment de l’ordenança de civisme, que al final servirà per alguna cosa.

Suspenen pagaments i es queden tan amples

Imaginis que vostè té un sou mensual de 1.200 euros. Imaginis que té una despeses 1.500 euros al mes (subministraments 100, dinar i altres 500, hipoteca 600, impostos 100, reformes que va fer al seu pis 200).

Té una necessitat de 300 euros al mes i per cobrir-la fas servir la targeta de crèdit.

Van passant els mesos, i el deute d’aquesta targeta s’ha engreixat tant que l’entitat financera ha decidit no atorgar-li més crèdit.

Es troba en una situació on les seves despeses han ascendit a 1.800 euros (donat que la quota de la targeta  és de 300 euros), li han baixat el sou a causa de la crisi a 1.100 euros i té un deute gran, molt gran, amb interessos.

Doncs a mitjans de setembre de 2010 aquesta és la situació que viu el consistori badaloní i he de reconèixer que encara que ja havia fet un avanç d’aquests problemes a l’entrada El deute es paga encara que sigui públic, ha arribat abans del que m’esperava.

Per concretar la situació, les necessitats de tresoreria que l’ajuntament té d’aquí a final d’any són de 36 milions d’euros. 

Badalona dirigit econòmicament pel seu Ir-responsable d’economia Francesc Serrano anava fent salts endavant i endeutant la ciutat cada vegada més a llarg termini. Aquest deute ha assolit una xifra de 120 milions d’euros, molt per sobre de les ciutats de la metròpoli barcelonina.

Doncs bé, les ciutats han fet tants salts endavant que ja no es possible fer-ne més. El Govern espanyol ha instaurat la prohibició d’endeutar-se més als ajuntaments i aquí ha vingut el problema immediat.

És una situació que molts hem escoltat, que quan una família tenia aquest tipus de problemes, ampliava la hipoteca i problema resolt, en fals, però problema resolt a curt termini.

Aquest és l’escenari en el que ens trobem, hem de cancel·lar (dic hem perquè el deute és de tots el badalonins) d’aquí a finals d’any la quota de la visa, 36 milions d’euros, tenim menys ingressos que abans fruit de la crisi econòmica i hem de cobrir més necessitats que mai a causa també de la crisi econòmica.

I que fan els nostres polítics davant aquesta tràgica situació, doncs bé el primer que fan és deixar de pagar a les empreses que han prestat un servei a l’ajuntament i aplaçar aquesta deute fins entrat el 2011 i per altra banda retallar els serveis socials que hauria de prestar l’ajuntament als badalonins i badalonines. Recordem que són socialistes, que a ningú se li oblidi.

A part de no respectar la nova llei de morositat que obliga el pagament a proveïdors en 60 dies, el consistori en veu del seu portaveu l’Ir-responsable Serrano declara que molts ajuntaments ho estan fent. Segur senyor Serrano que el deute de Badalona amb els proveïdors és comparable amb d’altres ciutats de Catalunya?

Evidentment aquesta no és una mesura per crear llocs de treball, ja que algunes empreses hauran de tancar ofegades pels impagaments. I això és el meu greu, això redundarà en aprofundir en la crisi que ens colpeja. És lamentable tot plegat, desprès parlem de desafecció política per part de la societat.

Els responsables, afins i gent propera a l’ajuntament parlen de cancel·lar les operacions de tresoreria, a mi m’agrada més ser planer i que els ciutadans de Badalona ho entenguin. La crua realitat és el que l’ajuntament de Badalona no pot fer front als pagaments dels proveïdors perquè no hi ha un euro a caixa i a sobre ha de saldar els seus crèdits. Esperem que no arribi el cas que no pugui fer front al sous dels empleats, en mans de qui estem ens ho podem esperar tot.

Semblen d’un altre partit

La veritat és que quan veig als integrants de Convergència i Unió a l’ajuntament de Badalona i sobretot al seu líder Ferran Falcó no els reconec.

Qui s’ho havia d’imaginar al mes de maig de 2007 quan en plena campanya el programa convergent llençava promeses de canvi i d’ànim de treure del govern al partit que portava 30 anys al govern (PSC).

Lluny d’enviar-los a l’oposició, s’han convertit en un apèndix dels socialistes, essent molt difícil diferenciar qui és responsable de la mala-acció de govern durant aquest 3 anys i escaic a la ciutat marinera.

El que van intentar que fos la seva proposta estrella a l’acció de govern, l’ordenança de civisme, ha esdevingut un dels fracassos més sonats de la política local i així ho constata l’estudi de l’opinió dels badalonins de fa un any, on es reflexa la negativa opinió sobre la mateixa.

Aquest malencert és degut a una política tova de repressió dels delictes, unida a una pobre inversió en seguretat a causa del malmès estat del pressupost de l’ajuntament.

Puc afirmar i molts conciutadans estaran d’acord, que un dels trets característics de la nostra ciutat és la inseguretat que esdevé al passejar per molts carrers i places de la ciutat. El que havia de ser el garant del civisme i seguretat, podem dir ja a aquestes alçades de legislatura que ha fracassat rotundament.

Capítol apart mereix el balanç de la regidoria de Ciutadania i Convivència. El senyor Pera serà recordat per haver estat el regidor que ha permès amb les seves polítiques ultra-progressistes (m’hauria agradat veure la cara dels dirigents nacionals de CiU observant-lo inaugurant mesquites), un auge de col·lectius i nacionalitats que han vingut a Badalona amb la voluntat de no integrar-se i formar els seus guetos condemnant a la marginalitat a alguns barris de la ciutat.

Han passat de ser un partit amb vocació de canvi a fer seguidisme d’un govern que ha dut a la ciutat a un deute de 120 milions d’euros, un desgavell urbanístic sense precedents (esquitxat pel cas Pretòria), una ciutat insegura i on no es pot ni passejar a algunes hores del dia i el que es pitjor, enfonsada econòmicament i sense un pla de futur per redreçar la incapacitat absoluta de crear riquesa i llocs de treball que té actualment la ciutat.

Fins i tot, en un dels moments més complicats pel govern de la ciutat i concretament pel seu ir-resposable econòmic Francesc Serrano, el primer tinent d’alcalde Ferran Falcó va posar al servei dels socialistes la seva capacitat d’oratòria i persuasió recolzant-los davant l’oposició i opinió pública de la ciutat de Badalona, el quals demanaven explicacions pel dèficit de 15 milions d’euros al pressupost de 2009.

Tot plegat em recorda al tripartit de la Generalitat però amb un soci inesperat. Ja no queda res d’aquell miratge i aquelles bones intencions de convertir Badalona en un referent de l’àrea metropolitana de Barcelona. Sembla mentida com han profanat l’ideari del partit en l’àmbit català i el seu propi programa electoral  a canvi d’un lloc a la poltrona. Malauradament, el PSC i CiU a Badalona s’han fusionat quedant-se aquest últim amb lo pitjor del primer. Fins i tots els líders s’assemblen en els cognoms.

Menys lliures

No fa massa temps que vaig escoltar en una entrevista a un dels polítics espanyols de referència  com és l’alcalde de Madrid Alberto Ruiz Gallardón, dir que la gran sort d’aquest Estat era que guanyés qui guanyés unes eleccions (locals, autonòmiques o estatals), la vida del ciutadà no patia cap variació i això volia dir que havíem assolit la maduresa com a societat després de la transició.

Doncs bé, tot i que em sento identificat amb moltes de les idees d’aquest gran polític, l’escenari que ens ha tocat viure d’un temps ençà, fa que discrepi rotundament d’aquesta afirmació.

Des de que les esquerres van rubricar el pacte del Tinell l’any 2003 i el Partit Socialista va assumir les regnes de l’Estat, hem patit una retallada general important i greu en les nostres llibertats.

Actualment, el ciutadà és esclau de la gran pressió impositiva que les diferents administracions exerceixen. Fruit d’això, veiem limitada la nostra llibertat en la nostres decisions d’inversió dels recursos, que no ens oblidem, tots i cadascú de nosaltres generem.

En molts àmbits, els polítics decideixen on invertir el recursos, fent-ho malament en el millor del casos (malbaratant-ho) o directament cometent frau amb els mateixos.

D’altres exemples clars en aquestes retallades són les recents lleis que pretenen regular l’alimentació dels nostres fills a les escoles, les velocitats a les quals ens obliguen a circular per les diferents vies de la zona metropolitana de Barcelona i que són incoherents si tenim en compte la qualitat de les mateixes i la tecnologia actual dels vehicles i la llibertat dels internautes per poder navegar, visitar i obrir les pàgines webs que estimin oportú a la xarxa.

Tot i així, els fets més greus guarden relació amb una de la llibertats bàsiques dels individus com pot ser la lliure circulació pels carrers de les nostres ciutats.

L’excés de control sobre les forces de seguretat i un tracte tou i ineficaç sobre els persones que cometen fets delictius, fan que cada dia sigui més insegur i perillós sortir al carrer.

La manca d’inversió, la manca de fermesa i el ‘tantsementfotisme’ dels nostres dirigents polítics ens han portat fins aquest punt que esdevé insostenible.

S’acosten dates importants en el que el ciutadà pot escollir entre ser més lliure o que les esquerres en la seva versió més rància continuïn coartant les nostres llibertats fent de ‘pares’ (permeti’m la llicència) en molts àmbits de la nostra vida.

Desitjo i espero que en poc temps pugui escriure vanagloriant-me perquè hem recuperat tants bàsiques com menjar el que em vingui de gust, poder passejar amb seguretat i tranquil·litat pels carrers de la meva estimada Badalona, circulant a velocitats raonables per les nostres carreteres, podent navegar i compartir a Internet entre d’altres drets que penso que hem de tenir i que actualment ens han segrestat.