Haurem de lamentar alguna mort perquè algú faci alguna cosa?

Darrerament estem llegint noticies als mitjans de comunicació que són més propis d’altres contrades del món que de la nostra ciutat, i menys a l’any 2010.

I és els titulars de les notícies de la ciutat, són el més semblant al desaparegut diari ‘El Caso’.

-         Preocupació entre algunes comunitats de veïns de Sant Roc pel robatori de portes... 

-         Atraquen un establiment d'alimentació de Pep Ventura i fereixen amb arma blanca una dependenta... 

-         Assalten l’entitat veïnal de Juan Valera i s’emporten la recaptació d’un campionat de cartes... 

-         Preocupació entre els comerciants de la ciutat pels darrers atracaments a punta de pistola... 

-         Continuen els atracaments a punta de pistola en diversos establiments de Badalona. El darrer ha estat un comerç de mudances del carrer Baldomer Solà... 

-         Una agressió a Sant Crist provoca dos ferits greus...

Aquests, lamentablement són alguns exemples.

Llegeixo i escolto els tecnòcrates de torn parlar sobre el número d’agents que ha augmentat el cos de la Guàrdia Urbana però la sensació de la gent (tal com queda reflectit en un estudi elaborat per la fundació Pere Tarrés) és d’una inseguretat com feia anys que no es recordava a la ciutat, estem vivim situacions ja superades pròpies dels anys vuitanta.

La desesperació és tal, que la setmana passada, al barri de Sant Crist es començaven a plantejar la possibilitat d’organitzar patrulles ciutadanes per garantir la seguretat dels veïns quan tornen al barri quan ja és fosc.

I molts de vosaltres (sobretot els que no viviu a Badalona) us preguntareu si s’està exagerant la situació i la resposta és clara, malauradament no.

És insostenible, jo parlaria d’emergència; algú ha de donar un cop de timó i prendre les regnes o haurem de lamentar una desgràcia.

Tot i essent conscient que no és senzill solucionar els problemes d’inseguretat i delinqüència de la ciutat, considero que les polítiques de seguretat no van en el camí encertat. Aquesta forma d’encarar la problemàtica amb paraules tan buides de contingut com convivència, negociació, integració, entre d’altres, estan creant un monstre que esperem no sigui tard quan ens decidim encarar el problema.

Crec que el primer que s’ha de fer és actuar sense complexos. Les corrents progressistes de la nostra societat han causat que en molts casos no s’actuï amb la contundència que reclamen algunes situacions. En ocasions, s’empara al delinqüents enlloc de la víctima generant en aquesta última una indefensió total. El món al inrevés.

En l’escenari actual és absolutament necessari passar a esser proactiu i deixar de ser reactiu.

Intervenir quan ja han esdevingut el delicte, resta eficàcia a l’actuació en si i augmenta la sensació d’inseguretat que tenen els ciutadans de la ciutat.

Segurament els partits polítics de Badalona ubicats més a l’esquerra (i sobretot els que governen) em criticaran que proposi crear un estat policial a la ciutat, però és que hi ha carrers on es totalment necessari la presència policial les 24 hores del dia. Els veïns, creguin-me, ho agrairan.

Diu una dita castellana que ‘más vale prevenir que curar’. Doncs això.

Altre de les eines per lluitar contra la delinqüència, inseguretat i incivisme és el policia de barri. Segons els dirigents i càrrecs de l’àrea de seguretat de Badalona ja existeix aquesta figura, en aquest cas, quan el vegi pel barri li donaré la benvinguda.

I es preguntaran el perquè d’aquesta figura, doncs perquè es necessita presència dels cossos de seguretat als nostres carrers i no en cotxe, a peu. La presència es dissuasòria, i com deia abans, ‘más vale prevenir que curar’.

Hom podria pensar que l’article és una crítica als cossos de seguretat de la ciutat però no es així, ja que gràcies a la professionalitat d’aquestos no esdevenen més coses. El problema és la direcció i la planificació, no l’eficàcia de la força pública.

Finalment, desprès d’haver fet aquesta denúncia dels greus problemes que patim a Badalona, amb atracaments amb pistola, furts a les llars, agressions als carrers, etc, prometo anar al mossèn de l’església del barri per confessar-me per haver tacat el bon nom de la ciutat. Avui pregaré tres pares nostres abans d’anar a dormir. Amen.