Tanquem la paradeta

Ja fa temps, que les famílies s’han vist obligades a estrènyer-se el cinturó per la situació tan dramàtica que vivim actualment.

Tot el contrari ha fet l’Estat, que lluny de fer unes polítiques de reducció de la despesa, s’ha dedicat a donar subsidis i subvencions a tort i a dret, no adonant-se que el millor subsidi que li podia donar a un ciutadà és un lloc de treball.

Aquesta actitud de l’Estat em recorda a la botiga de la cantonada, que en les èpoques de bonança econòmica va començar a dotar als seus empleats de extres salarials com plans de pensions privats, subvencions del transport fins a la feina, aportacions a organitzacions sense ànim de lucre, etc. (Tots ells lloables però utòpics i no sostenibles)

Però va a arribar la crisi i fruit de la mateixa, les vendes de la botiga van baixar sense que el meu amic tender sabés que fer. Pensant-se que seria una situació passatgera i que la crisi era una tempesta que només duraria una temporada, va mantenir com si res aquest nivell econòmic a base de endeutar-se any a any (dèficit) i creant un alt deute a mig termini del negoci (deute).

Va arribar un moment, que aquest deute que estava generant era tan enorme que havia de renovar-lo i convertir-lo en un préstec a llarg termini per poder-lo pagar.

Quan la situació era insostenible i no podia pagar ni salaris ni proveïdors, es va veure obligat a apropar-se al Banc de Sabadell per exposar el tema. El director de l’oficina va estudiar el cas i li va donar una solució.

El Banc de Sabadell li obria una línia de crèdit de 750.000 euros per tal de poder fer front al pagaments dels sous dels empleats, proveïdors, etc però com a condició inexcusable li obligava a fer tota una sèrie de retallades en les despeses, sobretot en les prescindibles (aportacions a plans de pensions, donacions a ONG’s, etc) i una reforma en el seu model empresarial (baixar els sous a empleats, etc) per tal d’aixecar el negoci i donar-li viabilitat.

Encara que el meu amic tender no estava gens d’acord amb aquestes retallades apel·lant a les seves idees progressistes i socials, no li quedava una altra alternativa que engegar aquest pla d’austeritat econòmica i reforma del model de la seva empresa per sortir endavant i no haver de tancar el negoci.

Aquest desgavell, fruit d’una nefasta gestió empresarial, podria haver generat o generar en un futur el tancament de la seva botiga.

Tota aquesta situació s’hauria pogut frenar si el nostre amic tender hagués millorat el seu model empresarial i hagués deixat de viure per sobre de les possibilitats molt abans.

Quelcom similar ha esdevingut a Espanya, on gran part de les retallades socials les pagaran els ciutadans, sobre tot els més desemparats com són els pensionistes i les persones de més baix rang salarial o directament els aturats per culpa de que el govern no ha pres les decisions en el moment adequat, de fet sí les ha pres, però en la direcció contrària.

Esperem pel bé de tots que Espanya no hagi de tancar la paradeta i que la botiga torni a funcionar aviat. Haurà aprés el nostre amic el tender de cara al futur?